Publicat el 10 de Juny de 2020 per Bea Escribano Càtedra UNESCO de Sostenibilitat de la UPC.
Cada vegada que obrim l’aixeta a casa nostra es produeix un miracle, ens raja el producte més essencial per les nostres vides i per la vida del Planeta, un aigua dolça segura i controlada. Aquest recurs renovable no és un bé escàs però sí, limitat i constant en el temps. Segons la FAO-AQUASTAT, cada any la Terra ens obsequia amb un volum de 43.659 km3 en forma d’escorrentia superficial (rius y llacs) i en aigües subterrànies (aqüíferes), aquesta quantitat d’aigua és l’aigua dolça disponible i suficient per els usos de l’activitat humana.
La gestió d’aquest recurs, el considerarem sostenible si existeix un desenvolupament capaç de satisfer les necessitats en quantitat i qualitat d’aigua dolça de les nostres generacions humanes i dels ecosistemes del planeta, sense impedir que les futures generacions puguin satisfer les seves pròpies necessitats. L’aigua dolça ha de cobrir les necessitats bàsiques d’una vida digna així com preservar els ecosistemes. Sabem que tenim la quantitat suficient per a aconseguir-ho, però la realitat del món actual és una altra. De fet, els desequilibris existents entre països rics i pobres a les demandes d’aigua són tan pronunciats com les seves pròpies economies.
D’una banda són evidents les necessitats bàsiques d’alimentació i accés a l’aigua dolça dels éssers humans però d’altra banda el plantejar quines són les necessitats agrícoles, industrials i domèstiques d’una persona és una qüestió molt complexa. El món ens presenta diferents realitats, existeixen regions sense problemes d‘abastament, altres molt vulnerables patint escassetat d’aigua física, i finalment hi ha regions que tenen aigua i passen set, són els països en situació d’escassetat econòmica de l’aigua.
Des de que el esser humà es va apropiar del Planeta, evidentment va fer seus els recursos hídrics i va considerar la gestió de l’aigua des del punt de vista de l’oferta. L’objectiu es basa en maximitzar aquesta oferta gràcies a la tecnologia, i així subministrar l’aigua dolça útil per satisfer totes les necessitats, com si d’un bufet lliure es tractés i mengéssim de forma compulsiva sense límits.
Són moltes les experiències passades equivocades, basades en grans infraestructures (grans preses, llargs canals, etc.) que van ser molt beneficioses en un primer moment i van ser qüestionades al cap de cert temps, com el cas catastròfic de la dessecació del mar d’Aral. L’ésser humà es vanagloria d’inaugurar grans obres de ciment però en la majoria d’ocasions és incapaç de reparar les canalitzacions de distribució, per on es perd un elevat volum d’aigua transportada. Tot l’exposat ens condueix a incorporar una nova cultura de l’aigua, on el respecte als ecosistemes i el saber explotar els recursos hídrics han d’anar units.
Per tant, si ens situem en l’àmbit de la demanda, la gestió s’hauria de fer de manera que s’incorporarien criteris de sostenibilitat en la seva utilització, i, en conseqüència, es crearien nous hàbits d’ús. Aleshores, cal que hi hagi una voluntat de canvi de mentalitat i de model de desenvolupament humà, alhora que s’ha d’implementar la tecnologia adequada per materialitzar aquests nous hàbits. El progrés de la tecnologia quasi sempre ha aportat les eines necessàries per poder assolir el nou objectiu, que proporciona un ús més racional de l’aigua. Aquesta gestió ha de ser fruit de totes les parts implicades: els usuaris i usuàries, i les persones amb responsabilitats tècniques i polítiques de l’aigua dels diferents sectors.
La nova cultura de l’aigua cap a la sostenibilitat ha de fer participar a totes les persones implicades en els usos tenint en compte les condicions d’entorn ambientals, sòcio-polítiques i viabilitat econòmica, considerant com unitat d’aigua de treball la conca. D’altra banda treballar en aquest marc ens ha de portar a coordinar el projecte des d’una perspectiva plural i interdisciplinar així com mirar a llarg termini pensant en les futures generacions i no el benefici immediat de curta durada.